Avui es commemora el 72è aniversari de la massacre d'Oradour-Sur-Glane, una petita vila situada a 23 km de Llemotges.
La Matança d'Oradour-sur-Glane va ser el resultat de l'atac per efectius de la 3a Companyia del 1.er Batalló del Regiment Der Führer, de la Divisió SS Das Reich del Waffen-SS del III Reich en contra dels civils indefensos presents a l'emplaçament original de la comuna francesa d'Oradour-sud-Glane, en el departament d'Alt Vienne de la regió de Llemosí, el 10 de juny de 1944, mentre tenia lloc la Batalla de Normandia en la Segona Guerra Mundial.
Aquell dia van ser assassinades 642 persones: 190 homes afusellats, 245 dones i 207 nens metrallats i cremats a l'església, d'ells 24 espanyols, gairebé totes les persones presents a la població que a més, va veure destruïda la major part dels seus edificis i infraestructures després del seu pillatge i incendi, quedant completament en ruïnes. Els pocs supervivents van escapar i es van poder amagar a l'Abadia de Munch, que comptava amb un fossat i un pont llevadís. Els monjos van ajudar un grup de mares i els seus fills, així com a 6 jueus, a escapar pel desguàs, de gairebé 800 metres, en la foscor total.
El testimoni dels pocs supervivents va permetre una reconstrucció dels fets però la mort o desaparició en combats posteriors de la major part dels soldats i oficials que van participar en la matança, ha alimentat diferents teories sobre les raons del per què va ser triada aquesta població o de les motivacions dels atacants, la més creïble és l'homicidi d'un Capità SS, que va ser assassinat en el seu vehicle pels Partisans amb una granada.
En qualsevol cas, Oradour, irrellevant des del punt de vista militar i sense relació directa amb cap acció prèvia, va ser escenari en el front occidental de les particulars pràctiques de terror i violència aplicades pels nazis en el marc de la política de Guerra Total, experimentades ja en el front de l'Est obert des de 1941. Aquestes prèctiques s'usaven per tal d'intimidar l'oposició de la població civil i l'acció dels partisans i guerrillers, agrupats a França sota la denominació de l'anomenada Resistència.
Al final de la guerra, les ruïnes de la població van ser mantingudes en el seu estat de destrucció per ordre del govern francès de Charles de Gaulle, com a record d'aquest crim i símbol dels sofriments causats per l'ocupació nazi, esdevenint un símbol al mateix nivell que altres viles europees objecte de similars atacs com Lídice o Marzabotto.
Aquell dia van ser assassinades 642 persones: 190 homes afusellats, 245 dones i 207 nens metrallats i cremats a l'església, d'ells 24 espanyols, gairebé totes les persones presents a la població que a més, va veure destruïda la major part dels seus edificis i infraestructures després del seu pillatge i incendi, quedant completament en ruïnes. Els pocs supervivents van escapar i es van poder amagar a l'Abadia de Munch, que comptava amb un fossat i un pont llevadís. Els monjos van ajudar un grup de mares i els seus fills, així com a 6 jueus, a escapar pel desguàs, de gairebé 800 metres, en la foscor total.
El testimoni dels pocs supervivents va permetre una reconstrucció dels fets però la mort o desaparició en combats posteriors de la major part dels soldats i oficials que van participar en la matança, ha alimentat diferents teories sobre les raons del per què va ser triada aquesta població o de les motivacions dels atacants, la més creïble és l'homicidi d'un Capità SS, que va ser assassinat en el seu vehicle pels Partisans amb una granada.
En qualsevol cas, Oradour, irrellevant des del punt de vista militar i sense relació directa amb cap acció prèvia, va ser escenari en el front occidental de les particulars pràctiques de terror i violència aplicades pels nazis en el marc de la política de Guerra Total, experimentades ja en el front de l'Est obert des de 1941. Aquestes prèctiques s'usaven per tal d'intimidar l'oposició de la població civil i l'acció dels partisans i guerrillers, agrupats a França sota la denominació de l'anomenada Resistència.
Al final de la guerra, les ruïnes de la població van ser mantingudes en el seu estat de destrucció per ordre del govern francès de Charles de Gaulle, com a record d'aquest crim i símbol dels sofriments causats per l'ocupació nazi, esdevenint un símbol al mateix nivell que altres viles europees objecte de similars atacs com Lídice o Marzabotto.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Pueden dejar su comentario en este espacio: